Simona Levi és coneguda com a activista pels drets digitals sent iniciadora de projectes com Xnet (Institut per a la digitalització democràtica i els drets digitals). És divulgadora habitual en mitjans i assessora de múltiples organitzacions ciutadanes i institucions, entre elles, la Secretaria d’Estat de Digitalització i Intel·ligència Artificial del Govern d’Espanya, i la Direcció de Societat Digital i la Direcció General d’Administració Digital de la Generalitat de Catalunya.

Recentment, ha liderat el desenvolupament d’un pla de digitalització democràtica de l’educació, primer per al Departament d’Educació i l’Ajuntament de Barcelona, que posteriorment ha arribat també a les institucions europees. També ha publicat el llibre ‘Digitalització democràtica. Sobirania digital per a les persones’, on reflexiona sobre l’ús quotidià que fem de la tecnologia, sobre quines són les mancances institucionals a l’hora de fer el salt tecnològic, i dona eines digitals clau per a una digitalització més democràtica.

Simona Levi. Fotògraf: Jordi Borràs per Revolució 4.0

Desconeixement o por: som prou conscients dels nostres drets digitals?

Crec que les persones, sobretot després de la Covid-19, moment en el qual ens vam adonar que ens podien rastrejar per exemple els nostres moviments, cada vegada som més conscients de la derivada de la privacitat online i d’altres drets digitals. Però, en tot cas, el fet que la gent no en sigui conscient no excusa les institucions encarregades de defensar els nostres drets digitals o de promoure una digitalització que sigui democràtica.

Que la societat, no en la seva globalitat, no conegui els seus drets digitals perquè cadascú s’ocupa de coses diferents no exculpa la deixadesa de funcions de les institucions per fer una feina que no sigui simplement una digitalització sense atenció crítica a les seves conseqüències i completament en mans de qui millor ven tecnologia digital. Qui ha de ser responsable i tenir consciència dels nostres drets digitals són les institucions, que se n’han d’encarregar molt més que la ciutadania.

Quines eines tenim al nostre abast per un consum segur en l’entorn digital?

Hem de fugir d’aquesta moda de canviar tecnologia, d’artilugis diferents que sorgeixen constantment, perquè les coses bàsiques que necessitem a la nostra vida quotidiana digital són: correu, núvol, document online, xats. I després altres coses en funció de les necessitats de cada activitat.

En primer lloc, la característica principal perquè un software pugui ser democràtic és poder auditar el seu codi per veure quins procediments realment duu a terme, per la qual cosa sempre hauríem d’escollir software lliure. És veritat que, per culpa de la desatenció institucional, el software lliure té totes les característiques que necessitem, però de vegades és difícilment accessible per a tothom. És per això que en el llibre ‘Digitalització democràtica’ estem demanant que sigui la institució qui prioritzi i permeti millorar la usabilitat de les eines amb software lliure perquè el codi pugui ser auditat. Tenim tot el codi auditable necessari per funcionar en un entorn en el qual estem en control.

D’altra banda, hem de fer servir emmagatzematge sobirà, que vol dir que hem de poder entrar al servidor i veure si hi són els documents, si els volem esborrar, si els hem esborrat, com s’ordenen, com s’utilitzen. Hem de tenir eines digitals, software digital sobirà i núvol o emmagatzematge sobirà.

Com podem arribar a la sobirania digital?

La sobirania digital és quan controlem les dades i els continguts que generem. I per això necessitem núvols o emmagatzematge del material que generem que siguin accessibles a nosaltres, que som qui generem aquestes dades i aquest contingut. I accessible vol dir que no hem de dir a un tercer “esborra’ns això”, sinó que hem de poder entrar i poder-ho esborrar nosaltres mateixos. I necessitem també un software sobirà, és a dir, lliure en el sentit que ha de poder ser auditable amb un codi no ocult, sinó auditable per qualsevol persona. Ha d’estar en obert i ser transparent per poder assegurar-nos que el procediment que s’hi aplica és realment respectuós amb els drets que tenim garantits per llei. I això també és igual per als algoritmes.

Com podem recuperar Internet com un espai lliure i democràtic?

Internet continua sent un espai lliure i neutral com a infraestructura. Ara bé, grans espais, sobretot de l’administració i dels serveis públics, s’han cedit a les “Big Tech”, actors monopolístics privats, i això passa principalment perquè les nostres institucions els han entregat tot aquest espai per digitalitzar. Les nostres institucions podrien escollir crear una digitalització, perquè el codi per fer-ho ja existeix, que permeti la creació d’un ecosistema sòlid proveïdor de serveis digitals més locals, per exemple del tercer sector, enlloc de lliurar tots els fons públics i la licitació pública a grandíssimes empreses o multinacionals que fan una pauperització total de l’ecosistema empresarial de la nostra societat.

És possible una digitalització democràtica al tercer sector social? Quins recursos són necessaris en col·lectius en situació de vulnerabilitat?

Certament, és possible una digitalització democràtica del tercer sector perquè hi ha empreses que ja s’estan ocupant que el tercer sector pugui tenir una digitalització sobirana sense haver de passar per les “Big Tech”. Es tracta d’informar-se, buscar i tenir la voluntat i això està passant al tercer sector i a qualsevol altre sector, sobretot aquells que poden ser perseguits i que han de prioritzar que tots els continguts i la informació que generen no s’escampin i no acabin en mans de repressors, governs autoritaris, etc.

Crec que el tercer sector, esforçant-se per conèixer aquestes opcions, pot ser capdavanter en aquest sentit. A més, ha d’exigir a les institucions que la licitació pública sigui una licitació que respecti la llei. Com explico en el llibre, en el capítol de la viabilitat econòmica d’una digitalització democràtica, les institucions no estan respectant la llei quan cedeixen tota la digitalització a grans empreses en contracte que són inassolibles per al tercer sector. El tercer sector hauria de reivindicar els seus drets i, per a fer-ho, pot comptar cent per cent amb Xnet.