Aquestes i altres qüestions relacionades es van debatre el passat 5 de maig, en la presentació del Toolkit per la transformació digital de les entitats socials, a càrrec de la UOC, amb una taula rodona virtual al voltant dels principals reptes que encara el tercer sector en aquest sentit (podeu accedir a la sessió enregistrada en aquest enllaç), i on es van recollir diferents inquietuds i punts clau a tenir en compte en aquest procés de transformació.
D’entre aquestes, després de més d’un any de pandèmia que està limitant el contacte físic entre nosaltres i amb els diferents col·lectius amb els quals treballem, s’ha posat de manifest que la transformació digital no consisteix únicament en disposar de connexió i afegir eines tecnològiques, i/o en aprofitar-les per amplificar-nos i fer-nos més visibles per la societat.
S’ha experimentat que aquest procés va molt més enllà: ens ha fet plantejar-nos les bretxes digitals existents, dins i fora de les nostres entitats, fent-nos més conscients de com emprem i ens relacionem amb la tecnologia, de les seves limitacions, dels processos que es generen, i de les nostres pròpies mancances per aplicar-la de manera efectiva i coherent en el nostre dia a dia i amb els col·lectius.
Hem vist que la qüestió no consisteix únicament en tenir accés a un dispositiu amb connexió, triar eines i saber-ne el seu funcionament, sinó que comporta altres afectacions que potser no s’havien considerat prou: com organitzem i accedim de manera eficient a tota la informació que generem, de quina manera la integrem i la compartim. Com ens comuniquem, ens relacionem, ens fem entendre i construïm discursos, històries i vincles fora de la presencialitat. Com es valora el temps que dediquem a la nostra feina treballant en la distància, i com ho fem de manera segura i ètica… I, molt important: com aquesta distància, juntament amb l’ús intensiu de la tecnologia per pal·liar-la, afecta a les persones amb les que treballem i als processos que compartim amb elles.
En aquest sentit, es fa doncs palès el requeriment d’un enfocament holístic d’aquesta digitalització des d’una perspectiva global, integradora i estratègica en el marc de cada entitat, implicant, al seu torn, una transformació del propi model organitzatiu i potser del plantejament de la seva acció social i educativa. Això incideix de manera directa en la seva cultura organitzacional i en les diferents formes de fer, d’organitzar-se i de treballar, tenint en compte que aquesta transformació hauria de servir per millorar i/o repensar les diferents pràctiques i processos, tant a nivell intern com extern, i no pas per emular amb eines digitals el que fem en la presencialitat. Perquè aquesta, ja ho hem vist, és insubstituïble.
En qualsevol cas, la tecnologia i els mitjans digitals haurien d’ajudar-nos a obrir altres vies complementàries per l’acció social a través d’allò que potser la presencialitat limita.
Ara bé, per tal que tot això sigui possible es fa indispensable, per una banda, una presa de consciència d’aquesta complexitat en el si de la pròpia entitat. És a dir, allunyar-se del plantejament que comporta el solucionisme tecnologic, per anar cap a una visió de conjunt que ens possibiliti conèixer, analitzar i aprofitar les potencialitats d’aquesta digitalització d’una manera integrada, coherent i crítica, en funció dels nostres objectius i ètica.
Després d’aquests mesos d’experiència i d’adaptació a les circumstàncies, que han accelerat en la majoria de casos aquesta digitalització, es fa necessari fer balanç per detectar quines són les fortaleses i debilitats observades per a poder així orientar-nos en la direcció més adequada, en funció de les característiques i serveis de la mateixa entitat. Això significa analitzar amb deteniment el què s’ha fet, què ha funcionat, coneguent i compartint experiències. En aquest sentit, fer xarxa i co construir coneixement entre totes esdevé essencial, així com considerar tot allò que ens possibiliti fer aquest pas, sense perdre el vincle amb els col·lectius amb els quals treballem: ans el contrari: mantenir-lo, reforçar-lo, ampliar-lo i millorar-lo.
Per altra, es fa imprescindible l’adquisició de les competències necessàries per part dels i les professionals socials per tal de poder entomar-la. D’aquí, precisament, es desplegarien alguns dels principals reptes i qüestions per abordar en l’actualitat. Per exemple, quines haurien de ser aquestes competències en un context d’incertesa i de canvi com el que vivim? Caldrien noves professions socials vinculades a la tecnologia i a la comunicació per encarar aquests canvis? I/o reforçar els vincles amb aquestes professions per a treballar de manera conjunta tots aquests processos? S’’hauria de repensar la professió?
Tots aquests interrogants, que donen peu per analitzar-los en més profunditat en un altre article, porten d’entrada a plantejar nous perfils de caràcter híbrid, que incorporin una transdisciplinarietat de coneixements, tant socials i pedagògics com comunicatius i tecnològics, aquests últims des d’una perspectiva estratègica que integri totes les seves dimensions, incloent la social i educativa, sense perdre de vista un necessari enfocament crític, ètic i comunitari. En aquest sentit, la dinamització social digital es podria albirar com un d’aquests perfils integradors, entesa aquesta com una pràctica professional que té com objectiu empoderar la ciutadania envers la tecnologia, fomentant el desenvolupament de les seves competències digitals, i, alhora, promovent un debat crític sobre els seus usos i processos que genera, així com sobre la nostra pròpia condició d’usuàries.
És a dir, es tracta d’un perfil professional a mig camí entre la dinamització comunitària i la capacitació digital, agermanat amb l’educomunicació, capaç d’explorar i posar en pràctica les possibilitats de la tecnologia com a possible via complementària o mitjà per la transformació social.
Així doncs, potser és el moment de posar en valor aquesta pràctica professional, actualment no reconeguda com a tal, i no només en la seva tasca social d’empoderar la ciutadania envers la tecnologia, sinó també a les pròpies entitats socials en el seu procés de transformació digital i en el treball que fan en el seu dia a dia les i els professionals socials.
Per tal que tot això vagi prenent forma i consistència caldria, per una banda, una implicació ferma i compromesa per part de l’administració, en el sentit d’apostar per la formació i la preparació d’aquests perfils per encarar tots aquests reptes, atenent al context actual i de futur. Per altra, reforçar els vincles amb l’acadèmia per tal de construir ponts entre la universitat i el tercer sector, capaços de retroalimentar-se de manera conjunta i horitzontal, desde la práctica a l’acadèmia i viceversa. Per exemple, a través d’estudis i investigacions que proporcionin un corpus de coneixement capaç d’orientar tots aquests reptes i inquietuds, tot generant espais per la col·laboració i la co creació, on la universitat adopti una escola activa atenent a la diversitat de les pròpies entitats, dels col·lectius i de les pràctiques que es generen. I, amb el compromís i suport de l’administració, poder oferir una preparació de qualitat capaç de proporcionar els coneixements, eines i competències necessàries per entomar aquests reptes.
D’aquesta manera es pot aconseguir que aquesta transformació digital pugui esdevenir realment un motor d’evolució i de canvi en la pràctica social en la seva missió d’empoderar les persones i seguir contribuint entre totes a la millora de la societat.
Autoria: Gemma Abellán Fabrés, Professora de l’Àmbit de Competències Digitals de la UOC.
