L’autoorganització i la compartició de coneixement, les claus d’una entitat digital efectiva

21 setembre 2017

Temps de lectura 3 minuts

Un article publicat recentment per la Business School d’Oslo proporciona un marc conceptual per dissenyar entitats digitals efectives, sense perdre de vista que l’efectivitat d’una empresa dependrà sempre de la combinació de les persones que hi treballen, les tecnologies que s’hi fan servir, i la capacitat organitzativa general. La tesi dels autors és que, al món digital, totes les accions i transaccions deixen una empremta digital, i que tots els actors, coses i llocs es veuen afectats digitalment. Això els porta a advocar a favor de l’autoorganització, en lloc dels mecanismes de control i organització jeràrquica que s’han servit fins ara, i a defendre que els principis centrats en l’actor han d’estar al centre de l’organització digital.

En la primera secció de l’article es parla de com les tecnologies digitals s’estan fent servir per les entitats i empreses per tal de millorar la seva eficiència i efectivitat. Quan es parla de tecnologies digitals s’inclou hardware, software, xarxes de transmissió, protocols, llenguatges de programació, circuits integrats, algoritmes i tots els components i pràctiques que pertanyen a aquestes tecnologies. És una tecnologia que no deixa d’estendre’s, i en part això és deu a què, a diferència d’altres tecnologies prèvies, les tecnologies digitals són generatives: es poden combinar i recombinar dotzenes de vegades per obtenir diferents objectius.

Quan es parla de tecnologies digitals s’inclou hardware, software, xarxes de transmissió, protocols, llenguatges de programació, circuits integrats, algoritmes i tots els components i pràctiques que pertanyen a aquestes tecnologies.

A efectes pràctics, la tecnologia digital permet a una organització emmagatzemar grans quantitats de dades, el que a la vegada facilita la compartició d’informació i la facilitació de la presa de decisions, i connectar membres de l’entitat, és a dir, millorar la comunicació entre els clients, proveïdors i agents d’una empresa.

En la segona secció, es parla de l’arquitectura de l’organització més apropiada per a una entitat col·laborativa i basada en el coneixement. Una organització tradicional funciona de manera jeràrquica, a través d’una estructura autoritària de notificacions (els nivells superiors coordinen les activitats dels subordinats). Aquest tipus d’organització pot ser efectiu en entorns predicibles i estables, en els quals l’entitat no té la necessitat d’innovar o adaptar-se al canvi. Tanmateix, la majoria d’entorns actuals no són ni predicibles ni estables, sinó que són volàtils, complexes i fins i tot ambigus, especialment en àmbits com ara el de la biotecnologia, la sanitat o els serveis. Les entitats que operen en aquest tipus d’entorn depenen en gran part en l’agència dels seus membres. Quan l’estructura d’una empresa és jeràrquica, els membres entenen que se’ls paga per complir una funció específica, i esperen que siguin els seus caps qui proposin solucions, reptes i objectius. En canvi, sectors que es basen en el coneixement, com els mencionats anteriorment, depenen de la capacitat dels actors, dels membres de l’entitat, per autoorganitzar-se. Aquest tipus de col·laboració s’ha demostrat que redueix riscs, incrementa la velocitat en la qual els productes arriben al mercat, i redueix els costos i processos de millora, a més de facilitar l’accés a coneixement i a les noves tecnologies.

Els actors d’aquest nou model d’organització necessiten ser capaços d’extreure sentit de les situacions, posseir intel·ligència social i competència cultural, alfabetització digital i computacional, a més de ser multidisciplinaris. En altres paraules, la col·laboració virtual i la capacitat d’adaptació a escala individual és clau.

Així doncs, una arquitectura centrada en l’actor es basarà en tres elements claus:

  • Els actors, que tenen la capacitat d’autoorganitzar-se i col·laborar entre ells.
  • Els «commons», és a dir, espais d’accés obert on els actors acumulen i comparteixen fonts d’informació i de recursos (compartir bases de dades).
  • Els protocols, processos i infraestructures, que connecten els actors entre ells, guien el seu comportament i combinen els seus processos (des d’apps, a guies de comportament).

Finalment, l’última part explica com aplicar l’arquitectura centrada en l’actor a aquestes organitzacions que vulguin desenvolupar les seves capacitats digitals. Es parla de les habilitats i de les motivacions dels actors, de la creació de «commons» que donen suport a les activitats, i dels protocols i infraestructures que connecten els actors i faciliten les seves interaccions. Es passa de centrar les entitats a les relacions jeràrquiques, a centrar-les al voltant dels accessos d’informació i dels recursos compartits. Els actors d’aquest nou model d’organització necessiten ser capaços d’extreure sentit de les situacions, posseir intel·ligència social i competència cultural, alfabetització digital i computacional, a més de ser multidisciplinaris. En altres paraules, la col·laboració virtual i la capacitat d’adaptació a escala individual és clau. Les organitzacions digitals d’aquest tipus són àgils i mínimament jeràrquiques, tot i que necessiten líders que puguin establir els objectius digitals i crear el context en el qual es desenvolupi l’organització.

 



Font:

Snow CC, Fjeldstad ØD, & Langer AM. Designing the digital organization. Journal of Organization Design. 2017; 6(1):1-13. Disponible a: https://jorgdesign.springeropen.com/articles/10.1186/s41469-017-0017-y