La pandèmia ens ha mostrat la cara més amarga de la pobresa, l’exclusió i les desigualtats a través de moltes formes. La pèrdua de feina ha implicat la pèrdua d’ingressos per afrontar necessitats tan bàsiques com l’alimentació, l’habitatge o el pagament de les factures energètiques i la precarietat que moltes famílies ja vivien s’ha evidenciat també amb molta força mitjançant un altre factor d’exclusió, el de la bretxa digital.
Durant aquests mesos, les entitats socials han vist de prop com infants i joves en situació de vulnerabilitat, especialment durant el confinament, han quedat desconnectats de les tasques dels centres educatius perquè no tenen dispositius electrònics, perquè a casa seva no hi ha possibilitats econòmiques per disposar d’una bona connectivitat o perquè els seus pares i mares no tenen les habilitats tecnològiques necessàries per acompanyar-los. La conselleria d’Educació ha xifrat en 55.000 famílies les que presenten dificultats per seguir una educació telemàtica per la falta d’un ordinador o connexió, entre altres motius (Departament d’Educació, abril 2020). El tercer sector també ha estat testimoni de les incomptables dificultats a l’hora de tramitar la sol·licitud de l’ingrés mínim vital, persones en una situació d’emergència social que s’han trobat davant una administració pràcticament 100% electrònica que ha obviat la fractura digital existent.
Si abans de la pandèmia la lluita contra la bretxa digital ja era un repte, ara encara ho és més perquè la Covid-19 ha eixamplat aquestes desigualtats i, a més, ha accelerat el procés de digitalització en àmbits cabdals del nostre dia a dia, la feina, els tràmits amb l’Administració, la salut, la participació ciutadana o les relacions socials. És en aquest context que el debat sobre si internet és un dret fonamental que cal garantir pren rellevància. Actualment, hi ha tres postures diferents sobre el reconeixement d’internet com a dret: la que no considera internet com a dret fonamental perquè no constitueix un dret humà en si mateix; la que creu que sí que ho és, però que és un dret instrumental sense el qual no es pot accedir a altres drets humans ja reconeguts i la que defensa que és un dret fonamental substantiu perquè moltes de les activitats a la societat i molts drets econòmics, socials i culturals no es poden desenvolupar sense la xarxa i que, per tant, cal que aquest sigui exigit i garantit.
A Europa, diversos països han estat pioners i proactius a l’hora d’abordar el dret a internet, és el cas d’Estònia, França i Finlàndia. Estònia és el primer país del món que ha declarat l’accés a internet com un dret humà bàsic i ha desenvolupat tot un seguit de mesures perquè sigui un servei universal, accessible per a tothom independentment de la localització geogràfica i amb un preu uniforme. A França, l’any 2009 el Consell Constitucional va fer un primer pas per assegurar el dret d’accés a internet com un dret fonamental i va declarar que tallar la connexió a internet és una restricció inconstitucional del dret a la llibertat d’expressió i comunicació. I a Finlàndia, el 2010 va entrar en vigor una llei que reconeix l’accés a internet a través de la banda ampla com un dret fonamental de tota la ciutadania, el que obliga les operadores a proporcionar una connexió d’alta qualitat i a un preu raonable, amb una velocitat de descàrrega d’almenys un megabit per segon.
Tenint en compte el que estan fent altres països europeus, què hem de fer a Catalunya? Cal garantir internet per a tothom, com a dret instrumental o substantiu? I quin paper han de tenir agents clau com les administracions, les empreses i les mateixes entitats del tercer sector social que atenen, acompanyen i ofereixen serveis i suports a les persones amb més dificultats socioeconòmiques?
Aquestes qüestions s’aborden a l’m4Social Day, que té lloc el proper 29 de setembre al Palau Macaya, organitzat per m4Social, el projecte d’innovació digital en l’àmbit social de la Taula d’entitats del Tercer Sector Social de Catalunya. A la jornada, persones expertes tractaran sobre els aspectes que poden tenir més incidència en la vida de les persones que estan quedant excloses de les oportunitats i els avenços que ofereix la xarxa. També es coneixerà l’experiència internacional d’Estònia i la de les autores d’una investigació sobre la pobresa de dades al Regne Unit, a més hi haurà una taula rodona amb representants de l’administració, el sector acadèmic, les empreses de telecomunicacions i el tercer sector social, agents que és indispensable que treballin conjuntament.
El debat d’internet com a dret fonamental és incipient, però absolutament necessari. No tenir-hi accés, no saber fer-ne un ús o no aprofitar-ne totes les possibilitats que ofereix, té un impacte directe en els drets i llibertats. El repte no només ha de ser aconseguir-hi un accés universal sinó assegurar que aquest accés sigui digne, igualitari i empoderi les persones, posant-les al centre.
