Fa 10 anys les paraules innovació social eren rarament utilitzades a les institucions de la Unió Europea. Avui tenen un rol indispensable de l’estratègia de la Comissió Europea Europa 2020.

L’estratègia  de creixement plantejada per la Unió Europea (UE) Europa 2020, ideada el 2010 i projectada per a promoure un creixement inclusiu, sostenible i “smart” al continent i la innovació social ha de ser, segons Durao Barroso, ex-president de la Comissió Europea, “l’instrument que tingui la clau per fer-ho possible”.

Després de l’any 2010, el concepte de innovació social va adquirir més visibilitat a escala de la UE i es va utilitzar en instruments i processos polítics en el marc de l’estratègia Europa 2020. Si donem un cop d’ull a les eines i processos polítics podem sistematitzar els diferents recursos disponibles per la UE per a promoure el suport a la innovació social. Aquests recursos són els següents:

• Recursos financers: fonts de finançament per escalar pràctiques socialment innovadores, amb fons estructurals com l’ESIF, fons o subvencions per organitzacions que operen en el marc de l’economia social (EaSi o microfiançament), fons per projectes pilot, etc.
• Recursos per la visibilitat i la reputació: representats per competicions d’innovació social, la promoció d’innovadors socials a conferències o esdeveniments de la UE, i iniciatives que promouen la creació d’empreses socials amb un marc legislatiu i financer “més amigable”, com per exemple la iniciativa Social Business Initiative.
• Recursos de networking: com per exemple el llançament de plataformes a escala europea per l’intercanvi d’experiència, com la SIE Platform, el finançament de cursos o seminaris sobre la innovació social, la publicació de manuals i guies sobre la innovació social i la creació d’incubadores o laboratoris d’innovació social com Horizon 2020.

Amb tots aquests instruments augmenten les possibilitats que projectes d’innovació social s’escalin, pugin a un nivell on es decideixen les polítiques de benestar dels països i de la UE. Tot i així, cal tenir en compte que aquests recursos no estan destinats per projectes escalables des d’un grau local a un grau nacional, sinó que estan enfocats a animar projectes i experiments pilots que s’implementin en una escala petita a reformes polítiques alineades amb les prioritats definides a escala europea. Segons els autors  de l’article “Connecting entrepreneurship with policy experimentation? The EU framework for socialinnovation”, Sebastiano Sabato, Bart Vanhercke & Gert Verschraegen, això pot limitar a la innovació social i al fet de pensar i idear possibles projectes pensats “out of the box” o fora del fet establert, perquè l’enfocament ja està definit en el marc europeu.

Hi ha també el risc de relacionar la innovació social com una manera de fer reformes socials i reduir recursos en el sistema de protecció social en períodes d’austeritat com el que vivim actualment. Els autors destaquen que l’eficiència en la despesa pública no implica la privatització ni la mercantilització dels serveis. En aquest sentit, hi ha autors que refusen que les iniciatives creades per reduir la despesa puguin ser considerades com innovacions socials si no van acompanyades per millores en termes de qualitat i d’efectivitat.